La flauta màgica en disc: set enregistraments que val la pena escoltar
La flauta màgica fa gairebé noranta anys que s'enregistra, i la seva discografia és una història en miniatura de l'estil d'interpretació. Cada època ha sentit l'obra d'una manera diferent: com un conte de fades, com un ritu solemne de temple, com un teatre de vores esmolades. Set enregistraments repartits entre aquestes èpoques ho expliquen bé, i cap d'ells no ha envellit fins a quedar-se en simple document.
Les sessions berlineses de Thomas Beecham de 1937 i 1938 amb la Filharmònica de Berlín van donar la primera gran Flauta màgica completa d'estudi. Omet els diàlegs parlats i el so acusa els anys, però el Papageno càlid i amant de la paraula de Gerhard Hüsch i la lluminositat del fraseig el mantenen sorprenentment viu.
L'enregistrament de Karl Böhm de 1964 per a Deutsche Grammophon, també amb la Filharmònica de Berlín, continua sent el centre clàssic del catàleg, sobretot per Fritz Wunderlich, el Tamino del qual potser és el més bell mai enregistrat. Dietrich Fischer-Dieskau hi aporta un Papageno insòlitament reflexiu.
L'enregistrament d'Otto Klemperer per a EMI del mateix any va en sentit contrari: ampli, greu, monumental, sense cap diàleg. El repartiment és un luxe absolut, amb Nicolai Gedda i Gundula Janowitz entre els protagonistes, i la jove Lucia Popp com una Reina de la Nit d'una claredat gèlida.
La versió de Georg Solti de 1969 per a Decca amb la Filharmònica de Viena és teatre de cap a peus, conduïda amb empenta i enregistrada amb brillantor, amb la Reina estranya i fascinant de Cristina Deutekom i el Papageno amable d'Hermann Prey.
Nikolaus Harnoncourt, enregistrant a Zúric el 1987 amb els conjunts de l'Òpera de Zúric, va repensar la partitura de dalt a baix: accents incisius, fraseig proper a la parla, retòrica d'època tocada amb instruments moderns. La Reina d'Edita Gruberová i la Pamina de Barbara Bonney donen categoria d'estrella a l'experiment.
La versió en directe de Claudio Abbado amb la Mahler Chamber Orchestra, enregistrada el 2005, és un Mozart de maduresa d'una lleugeresa sorprenent, transparent, tendre i àgil, amb René Pape com un Sarastro d'una autoritat serena i sense esforç.
Per a una visió moderna amb instruments d'època, l'enregistrament de René Jacobs de 2010 amb l'Akademie für Alte Musik Berlin tracta l'òpera com a teatre viu. Els diàlegs es tornen a posar en escena per a l'orella, amb comentaris de fortepiano i efectes sonors, i el resultat s'acosta més que cap altre enregistrament a l'esperit anàrquic del teatre de barri de Schikaneder.
Cap versió no conté tota l'òpera, i això forma part del secret de l'obra: és alhora una comèdia, un ritu i una història d'amor, i cada director ha de triar on posa el centre de gravetat. Comença per Böhm per al cant i per Jacobs per al teatre, i després deixa que els altres cinc defensin la seva causa. L'obra és prou gran per guanyar cada vegada.
Mira on es representa La flauta màgica ara mateix, arreu del món.
Dades: fonts obertes (teatres d'òpera, plataformes de venda d'entrades, Wikidata). Part del mapa mundial de La flauta màgica.