La flauta màgica el 1791: com va néixer l'òpera alemanya més representada
.jpg?width=600)
Viena, 30 de setembre de 1791. Al Theater auf der Wieden, un teatre situat al pati del gran complex del Freihaus, just a fora de les muralles, s'estrenava un nou Singspiel. El compositor dirigia des del teclat: Wolfgang Amadé Mozart, trenta-cinc anys, amb a penes dos mesos de vida per davant. El llibretista era a escena amb un vestit de plomes. Emanuel Schikaneder, actor, empresari i director del teatre, havia escrit l'ocellaire Papageno per a ell mateix. La Reina de la Nit la cantava Josepha Hofer, la cunyada de Mozart, el registre agut extraordinari de la qual va donar forma a les dues àries més famoses de la partitura.
No era l'òpera de la cort imperial. Schikaneder dirigia un escenari popular dels afores, i la seva companyia coneixia el seu públic: gent que hi anava per l'espectacle, la comèdia, la maquinària escènica i les cançons. Mozart va compondre exactament per a aquells mitjans. El resultat és un conte de fades amb una serp gegant, proves de foc i d'aigua, cançons estròfiques d'aire popular per a Schikaneder, coloratura estratosfèrica per a Hofer i, travessant-ho tot, una part de la música més serena i lluminosa que va escriure mai.
La flauta màgica pertany del tot a l'últim any de Mozart, escrita al costat de La clemenza di Tito i del Rèquiem que deixaria inacabat. Va dirigir ell mateix les dues primeres funcions i després va seguir les representacions amb una alegria evident; les seves cartes a la seva dona, Constanze, parlen de sales plenes i de números que s'havien de repetir. Va morir el 5 de desembre de 1791. L'òpera va continuar en cartell. El novembre de 1792 Schikaneder ja podia anunciar la centena funció al teatre de la Wieden, una carrera sorprenent per a l'època.
Com que Mozart era maçó, i Schikaneder també havia pertangut a una lògia, l'òpera ha atret des de fa temps una lectura maçònica: els tres temples, els acords triples, les proves, el pas de la nit cap a la llum com a imatge de la iniciació. És una manera d'escoltar l'obra, i suggeridora, però no un fet establert. L'obra admet aquesta lectura sense dependre'n; els infants n'han seguit la història amb gust durant més de dos segles sense adonar-se de res d'això.
La seva vida posterior ha estat extraordinària. Goethe l'admirava prou per començar-ne una continuació, que no va acabar mai. En menys d'una dècada s'havia escampat per tots els territoris de parla alemanya, i des d'aleshores no ha sortit mai del repertori. Avui La flauta màgica és l'òpera en llengua alemanya més representada del món, i moltes temporades se situa al capdamunt, o a prop, de les estadístiques mundials de totes les òperes. Gairebé cada nit, en algun lloc del món, una Reina descarrega la seva fúria en coloratura i un ocellaire compta fins a tres. Aquest lloc existeix per dir-te on.
Mira on es representa La flauta màgica ara mateix, arreu del món.
Dades: fonts obertes (teatres d'òpera, plataformes de venda d'entrades, Wikidata). Part del mapa mundial de La flauta màgica.