Der Hölle Rache: per què l'ària de la Reina de la Nit és l'Everest de l'òpera

No arriba a tres minuts de música, i en pot dependre tota una carrera. Der Hölle Rache kocht in meinem Herzen, la segona ària de la Reina de la Nit, esclata al mig del segon acte de La flauta màgica com un llamp: re menor, cordes implacables, una mare que posa un punyal a la mà de la seva filla i li exigeix un assassinat. Les sopranos en diuen moltes coses. Gairebé cap no en diu que sigui còmoda.
Les notes expliquen una part del terror. L'ària puja quatre vegades fins al fa5, el fa per sobre del do agut, al límit de la veu de soprano, i no hi arriba amb un sol crit sostingut, sinó amb cadenes de coloratura en staccato, cada nota atacada per separat, en temps estricte, amb una orquestra que no espera ningú. La precisió només és la meitat de la feina. La música també ha de sonar a ràbia, de manera que la cantant necessita alhora la justesa d'una flauta i el temperament d'una reina venjativa. Si la cantes neta però freda, es converteix en un número de circ. Si la cantes desfermada i l'afinació es desdibuixa, tothom a la sala se n'adona. No hi ha on amagar-se ni temps per refer-se.
Mozart sabia perfectament per a quina gola escrivia. Josepha Hofer, la primera Reina al Theater auf der Wieden el 1791, era la seva cunyada, la germana gran de la seva dona Constanze, i el seu registre agut prodigiós era famós a Viena. Les dues àries de la Reina hi estan construïdes al voltant. Hofer va mantenir el paper durant gairebé una dècada, és a dir, que l'ària més difícil de l'òpera va començar com un afer de família.
Cada generació ha donat un grapat de sopranos que la fan semblar possible. Lucia Popp, en l'enregistrament de Klemperer de 1964, la canta amb una netedat gairebé inquietant, gel sobre foc. Cristina Deutekom li va donar una brillantor estranya i tremolosa per a Solti. Edda Moser, enregistrant amb l'Òpera Estatal de Baviera sota la direcció de Wolfgang Sawallisch, va produir uns staccatos que espurnegen. Diana Damrau, en les seves funcions al Covent Garden, va convertir l'ària en teatre de debò, interpretant la fúria amb tanta intensitat com la cantava.
La versió de Moser encara havia de fer un viatge més. El 1977 la NASA va incloure el seu enregistrament al Voyager Golden Record, el disc daurat de sons i músiques de la Terra que porten les dues sondes Voyager, on és l'única ària d'òpera a bord. Totes dues naus fa temps que han entrat a l'espai interestel·lar. En algun lloc més enllà de l'abast del sol, la Reina de la Nit encara s'enfurisma, amb els seus fa aguts escampant-se entre les estrelles. Si una ària havia de representar la humanitat davant l'univers, té una certa lògica que triéssim la que gairebé ningú de nosaltres no sap cantar.
Mira on es representa La flauta màgica ara mateix, arreu del món.
Dades: fonts obertes (teatres d'òpera, plataformes de venda d'entrades, Wikidata). Part del mapa mundial de La flauta màgica.