Where in the World is
Papageno

Els personatges de La flauta màgica, de Papageno a la Reina de la Nit

Mozart no va escriure La flauta màgica per a unes veus ideals en abstracte. La va escriure per a una companyia concreta, els cantants del Theater auf der Wieden, i el perfil d'aquelles primeres veus encara se sent en cada paper.

Tamino, el príncep, és un tenor líric, i la seva ària del retrat, «Dies Bildnis ist bezaubernd schön», posa a prova una línia sostinguda i elegant. El primer Tamino, Benedikt Schack, també era flautista de formació, i es diu que ell mateix tocava a escena els solos de flauta del protagonista.

Pamina demana una soprano lírica capaç de sostenir la dolorosa ària en sol menor «Ach, ich fühl's». Anna Gottlieb va estrenar el paper als disset anys; cinc anys abans, amb dotze, ja havia cantat Barbarina a l'estrena de Le nozze di Figaro de Mozart.

Papageno, l'ocellaire, és un paper de baríton que es basa més en l'encant que en el volum. El va crear el mateix Emanuel Schikaneder, l'empresari que va escriure el llibret, dirigia el teatre i, amb bon criteri, es va reservar els millors acudits.

Papagena, soprano lleugera, passa gairebé tota la nit disfressada de vella que diu que té divuit anys i dos minuts. La recompensa arriba cap al final amb l'eufòric duo del pa-pa-pa.

La Reina de la Nit correspon a una soprano de coloratura dramàtica. Les seves dues àries pugen fins al fa5, el fa per sobre del do agut, una de les notes més altes del repertori habitual. La primera Reina va ser Josepha Hofer, la cunyada de Mozart, que coneixia de la vida familiar el seu registre agut estratosfèric.

Sarastro és el pol oposat, un baix autèntic que a «O Isis und Osiris» baixa fins a un fa1 greu. Franz Xaver Gerl va estrenar el paper; la seva dona, Barbara, va ser la primera Papagena, cosa que va fer de l'estrena gairebé un afer de família.

Monostatos, el capatàs, és un tenor de caràcter, més incisiu i àgil que bell. El llibret el va dibuixar com una caricatura racista d'un «moro», i avui les produccions serioses replantegen com el presenten.

Les Tres Dames, dues sopranos i una mezzosoprano, maten la serp abans que ningú hagi cantat ni una nota, i després es barallen per veure qui es queda amb el príncep adormit.

Els Tres Nois són guies espirituals escrits per a veus blanques, i molts teatres hi fan cantar nens de veritat de cors com els Wiener Sängerknaben o el Tölzer Knabenchor, sovint suspesos en maquinària escènica.

L'Orador, baix o baix-baríton, té una sola gran escena, però és la frontissa de tota l'òpera: el seu diàleg amb Tamino a les portes del temple és el moment en què el conte de fades es converteix en filosofia.

Si ho sumes tot, el repartiment abasta quatre octaves, del fa greu de Sarastro al fa agut de la Reina. Poques òperes exigeixen tant a la veu humana, o reparteixen l'exigència amb tanta generositat.

Mira on es representa La flauta màgica ara mateix, arreu del món.

Dades: fonts obertes (teatres d'òpera, plataformes de venda d'entrades, Wikidata). Part del mapa mundial de La flauta màgica.

Continua explorant