La flauta màgica: la història en cinc minuts

Un príncep fuig d'una serp i es desmaia. Tres dames amb vel maten la bèstia, i un home cobert de plomes se n'atribueix el mèrit. En els primers minuts, La flauta màgica ja ha deixat clar que és un conte de fades, i no se'n disculpa mai.
Primer acte. Les dames serveixen la Reina de la Nit, que explica al príncep Tamino que el bruixot Sarastro li ha pres la filla, Pamina. N'hi ha prou amb una mirada al retrat de Pamina perquè Tamino s'enamori; la seva ària «Dies Bildnis ist bezaubernd schön» fa que allò improbable sembli inevitable. La Reina li promet la filla, li dona una flauta màgica i li posa de company l'ocellaire Papageno, armat amb unes campanetes de plata i una sana por del perill. Tres nois els guien. Però al temple de Sarastro la història fa un tomb. Un sacerdot dona a entendre que Sarastro no és cap tirà, i que potser la mare desconsolada no ho explica tot. Mentrestant, Papageno ha topat per casualitat amb Pamina i l'ha salvada del capatàs Monostatos. L'acte acaba amb Sarastro admetent Tamino i Papageno a les proves de la seva orde.
Segon acte. Tamino accepta la prova més dura de totes, el silenci. Pamina, que no entén per què ell no li parla, aboca la seva pena a «Ach, ich fühl's». La seva mare irromp amb un punyal i amb l'ària de ràbia més famosa que s'ha escrit mai, «Der Hölle Rache», i li ordena que mati Sarastro. Pamina s'hi nega. Junts de nou, els enamorats travessen el foc i l'aigua, protegits per la flauta. Papageno, que ha suspès totes les proves, guanya l'únic premi que ha volgut mai: Papagena, rebuda en un duo eufòric de pa-pa-pas balbucejats. L'últim atac de la Reina contra el temple queda engolit per la llum del sol.
L'òpera va néixer el 1791 al Theater auf der Wieden, un teatre popular dels afores de Viena que dirigia l'actor i empresari Emanuel Schikaneder. Ell en va escriure el llibret, va encarregar la partitura al seu amic i germà maçó Mozart, i ell mateix va cantar Papageno a l'estrena, el 30 de setembre de 1791, amb Mozart dirigint. Era teatre per a tothom: maquinària escènica, comèdia, una melodia fàcil de taral·lejar cada pocs minuts i, a sota de tot plegat, una paràbola maçònica de la foscor que cedeix davant la llum. Mozart va morir nou setmanes més tard, el 5 de desembre. Va ser l'última òpera seva que va veure en escena.
Aquesta doble naturalesa és el que fa que l'obra encara funcioni. Els infants segueixen el monstre, l'home ocell i les campanetes; els adults hi senten un debat il·lustrat sobre la por, el coneixement i sobre qui té el dret d'explicar la història. La música de Mozart es nega a posar l'un per sobre de l'altre, i després de més de dos segles el públic encara no ha de triar.
Mira on es representa La flauta màgica ara mateix, arreu del món.
Dades: fonts obertes (teatres d'òpera, plataformes de venda d'entrades, Wikidata). Part del mapa mundial de La flauta màgica.